EL CANT DEL VENT
En record de tots aquells
que ja no són amb nosaltres.
Avui, quan l’aire sembla viciat,
quan el món, ple d’enveja i de maldat
i alforges carregades de mentida,
quan ja no tens saliva a la geniva
i fins i tot que la paraula em priva,
voldria aquesta imatge ja finida.
Voldria allunyar del cor tota temença,
veure la llum del dia quan comença
i cercar la bellesa d’aquells anys,
tots nosaltres guaitant aquell pessebre
farcit de calç, pastors, de suro i gebre…
i l’arbre com li creixen els nous tanys,
les figuretes fetes amb argila
i un Infant que somica i que el vigila
la Mare, que se’l mira amb un lleu cant
d’una vella cançó mig oblidada,
d’una membrança antiga, immaculada,
que dels pares sentí de tant en tant.
I és això, tan senzill i poca cosa
que ho portes dintre teu... i no et fa nosa.
Xiqueses, si voleu, que et donen força,
que t’ajuden a treure’t del cervell
tots aquells, sense seny i cor mesell...
d’una vulgar i maleïda escorça.
Penseu, doncs, que el tresor que té més preu,
que no cal que el cerqueu ni el compreu,
no és l`or, ni radica en cap fortuna,
és el cant que joiós ens porta el vent,
quan frega, amb tot el seu sentiment,
els arbres, un estel i un clar de lluna.
Joaquim Travesset
-Nadal 2012-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada